Exposició: “Els plaers de mirar. Tresors del fons bibliogràfic de la Universitat de Barcelona”

Els plaers de mirar. Tresors del fons bibliogràfic de la Universitat de Barcelona

Dates: Del 17 de novembre de 2017 al 25 de febrer de 2018.
Lloc: Museu d’Història de Catalunya

Advertisements

Exhibition: Adolphe Braun. A European Photography Business and the 19th-Century Visual Arts

Exhibition in Münchener Stadtmuseum: Adolphe Braun. A European Photography Business and the 19th-Century Visual Arts

October 6, 2017 – January 21, 2018

https://i.pinimg.com/originals/bb/c6/36/bbc636633a3a23667a06925d795ad747.jpg

The Münchner Stadtmuseum is holding the first-ever retrospective of French photographer Adolphe Braun (1812-1877) to be hosted by a German-speaking country. The exhibition draws on the Museum’s own extensive collection complemented by loans from around the world, and presents some 400 original Braun photographs, along with some 20 paintings by a number of international artists.

Adolphe Braun was one of the most prominent and influential photographers in 19th century Europe. In 1855, the erstwhile textile designer made his debut as a photographer at the Paris Universal Exposition with a series of floral studies. International visitors were so captivated by the beauty of the familiar still life captured through the medium of photography that not only did the images prove popular as models for artisans but they also caused a stir in the art world. Braun would subsequently prove to be a great experimenter behind the camera. With the support of a few family members and a handful of employees, he founded “Ad. Braun et Cie.”, a photography business, and together they pioneered Alpine photography. Perilous expeditions in the high mountains produced large-format landscapes of the Swiss Alps that appealed to the scientific community and tourists alike. These images document a natural landscape undergoing rapid change as a result of industrialization and a changing climate. To this day, they remain some of the most striking pictures ever taken of Alpine scenery.

Adolphe Braun, Aletsch Glacier, Canton of Valais, 1862-1865, Albumen print © Münchner Stadtmuseum  Adolphe Braun, Herd of sheep, 1860-1862, Albumen print, © Münchner Stadtmuseum  Adolphe Braun, Still life of a hunting scene, 1867, Photo print around 1930, Carbon print © Musée Unterlinden, Colmar  Adolphe Braun, L’Alsace (Alsace), Carbon print, around 1871/72 © Münchner Stadtmuseum

Braun’s photographs made a huge impression on French painter, Gustave Courbet, and were the inspiration for “Château Chillon”, which depicts the eponymous Swiss castle on the shores of Lake Geneva. In the exhibition, this painting takes center stage alongside works by Alexandre Calame displayed next to the photographs on which they were based. The exhibition devotes twelve chapters to the ways in which Adolphe Braun’s imagery influenced the visual arts in the 19th century. Braun discovered that a soft-focus effect could lend a painting-like quality to his photographic portraits – not portraits of people, but of horses, sheep and cows. Painters including Rosa Bonheur and Albert Heinrich Brendel used these animal images as models for their paintings. The dead animal as a memento mori, a well-established artistic motif ever since the early modern period, became the subject of a series of large-format still-life hunting images. American artist William Harnett, who would later go on to revolutionize American still-life painting, encountered these on a visit to Munich. Braun’s photographs of Egypt also provided a fresh source of inspiration for the Orientalism that was in vogue in the 19th century. While this series was shot for the opening of the Suez Canal in 1869, it did not adopt a photo documentary style. These Egyptian photographs depict picturesque scenes of the Nile’s distinctive natural environment and were used by artists such as painter Eugène Fromentin as additional resources.

Alsatian painter, Jean-Jacques Henner, was a close friend of Adolphe Braun’s son, Gaston. Both this artist and the photography business shared a mutual interest in Alsatian and Swiss folklore, and this fascination found expression in numerous genre scenes and costume studies. The black-and-white photographs they jointly produced were laboriously hand-colored to ensure they lost nothing in comparison with paintings. Yet the results were more kitsch than art, and the market for photographs of this nature remained confined to the Alsace region. Nevertheless, Braun’s images did serve as a source for the paintings of Jean-Jacques Henner. Meanwhile, reproductions of works of art and drawings from Europe’s foremost museums and private collections started to become particularly important to artists. The company, even before 1885 when it became the official photographer of the Louvre, had already produced more than 30,000 prints, mostly of Italian, Dutch and French art, reflecting the tastes of the time. In 1869, for instance, the company’s photographers documented Michelangelo’s frescoes in the Sistine Chapel, sparking an interest in photography not only among artists but also among art historians. The opportunity to examine photographs of works of art had a significant influence on the emerging discipline of art history, and several prominent art historians of the day worked closely with Adolphe Braun’s company.

At the very time when reproduction work was really starting to take off, the Franco-Prussian War laid waste to towns, cities and large areas of countryside in France. In 1871, Braun took a series of photographs of Paris and Belfort, both to document the devastation caused by the war and because good money could be made from pictures of the destruction. One photograph mirrors Ernest Meissonier’s iconic Paris Commune painting “The Ruins of the Tuileries Palace”. Braun also lamented the loss of Alsace and Lorraine to Germany after France’s defeat in the war through his allegorical depictions of two young women wearing each region’s traditional dress. These powerfully symbolic images proved extremely popular as prints, in the printed media and also on postcards, chinaware and textiles.

A comprehensive catalog with contributions by Ulrich Pohlmann and Paul Mellenthin (eds.) and Jan von Brevern, Christian Kempf, Dorothea Peters, Marie Robert, Aziza Gril-Mariotte and Bernd Stiegler will be published by Schirmer / Mosel Verlag. 340 pages.

The exhibition and catalog have received generous support from the Ernst von Siemens Art Foundation and the Friends of Münchner Stadtmuseum.

 

The exhibition is a collaboration with the Musée Unterlinden in Colmar which will subsequently host the exhibition in spring 2018.

 

Exhibition: Showcase – Artists’ books from the collection of the Bayerische Staatsbibliothek

Exhibition poster | © BSB
Exhibition poster | © BSB

Bayerische Staatsbibliothek
Ludwigstraße 16, 80539 Munich
Schatzkammern, 1st floor
Admission is free.
20 September 2017 – 7 January 2018

 

Titled SHOWCASE, the Bayerische Staatsbibliothek presents selected exhibits from its collection of artists’ books, which has been expanded systematically since 1915, encompasses a large variety of topics and has today reached a top rank on an international level. SHOWCASE indicates the presentation of the books in glass cases that is characteristic of an exhibition in this library. The title likewise implies that these contemporary works of art are collected for the purpose of showing and browsing them, hence the part “show”, but also within the meaning of a “case”, exemplarily, in line with the targeted expansion of a collection that is special for an academic universal library.

SHOWCASE pursues the goal to effectively bring to bear the dynamism and multi-faceted expressiveness of these books, which are consciously chosen by artists as their form of expression. It illustrates the differences between the artists’ approaches to using the medium of the book and the differences between their appearance, design, material and value. Books produced at low cost and as a mass product can be artists’ books just like pricey books of a bibliophile appearance. With their ideas and new solutions, the artists also pursue further goals in addition to aesthetic value. They address society in a new language and with new forms of presentation, also pursuing political goals. Their urge to change is also expressed in the subculture of comics and zines.

Over 70 exhibits are presented in three exhibition rooms. The virtual preview gives you a first idea of the exhibition and works on display. We are looking forward to your visit!

Virtual preview
Showcase – Artists’ books from the collection of the Bayerische Staatsbibliothek

 


Room 1 – William Blake | Kazimir Malevich | Marcel Broodthaers | Ed Ruscha | Max Ernst | Andy Warhol | Joan Miró | Joseph Beuys

Books should be slim. No lies. Nothing frivolous.

In the center of the first room, the only specimen of “Song of Los” by William Blake available in Germany is reminiscent of the text author, image creator and printer of his own books, the early “godfather” of the artist’s book. The motto of the room is a quote by Kruchenykh: “Books should be slim. No lies. Nothing frivolous.” It presents 36 works, frequently of small format. The exhibition starts with around 15 books by the European avant-garde, starting with the Italian Futurists. With their lithographic booklets, the Russian Futurists broke new ground as of 1912, shattering all aesthetic stereotypes. They turned the book into an autonomous work of art for the first time. Among other things, typographic experiments, photo compositions, dadaistic and surrealistic books are shown. Against this background, the novelty created by the artists’ books of the 1960s and 1970s becomes all the more visible.

 

 

George Maciunas: Fluxus 1, 1964 | BSB/ L.sel.III 38 © George Maciunas Foundation/ VG Bild-Kunst, Bonn 2017
George Maciunas: Fluxus 1, 1964 | BSB/ L.sel.III 38 © George Maciunas Foundation/ VG Bild-Kunst, Bonn 2017

Room 2 – Louise Bourgeois | Marina Abramović | Anselm Kiefer | Chuck Close | Katharina Gaenssler

Everything in the world exists to flow into a book.

The second room accommodates large-format, expensively produced works that were created predominantly in the course of the 1990s or 2000s. Its motto is a quote by Anselm Kiefer, inspired by Stéphane Mallarmé: “Everything in the world exists to flow into a book.” The fundamental differences between the manifold types of artists’ books become obvious here. Photographs, collages and the reuse of materials that the artist has come across frequently result in monumental, impressive works. The exhibition also features works by the Munich artist Katharina Gaenssler.

Katharina Gaenssler: Sixtina MMXII, 2012 | BSB/ L.sel.III 483 © Katharina Gaenssler
Katharina Gaenssler: Sixtina MMXII, 2012 | BSB/ L.sel.III 483 © Katharina Gaenssler

Room 3 – Pablo Picasso | Art Spiegelman | Keith Haring | Raymond Pettibon | Mike Kelley | Artist group Bazooka | Emil Siemeister

A new map of a new land.

Before I discovered the underground comics, I had never come across ‘radical’ or avant-garde art.

The third room is dominated by “flatware”: Leporellos, portfolio works, posters, scrolls, record covers illustrate the diversity of media types. The first part is inspired by a quote by Stephen Dupont: “A new map of a new land.” Here, works are gathered that have a socio-political objective, starting with the first work in which Picasso acts as author, illustrator, designer and editor in 1937, a political pamphlet against Franco and the war. Violations of human rights, slavery, racism, war and terror are addressed, expressed, protested against and branded in artists’ books. A remark by Mike Kelley characterizes the second part: “Before I discovered the underground comics, I had never come across ‘radical’ or avant-garde art.” “Ludo” by Keith Haring shows that street art had become respectable in 1985. The exhibition features comics, zines, an artist’s booklet by Raymond Pettibon and “Maus” by Art Spiegelman, for which he was awarded the Pulitzer Prize in 1992. Finally, in a showcase of its own, the view opens onto the work by Emil Siemeister created specially for this exhibition, with drawings on transparent plastic films executed in luminescent ink.

Cristina de Middel, premio nacional de fotografía 2017

Font original: https://elpais.com/cultura/2017/10/27/actualidad/1509102980_349401.html

El innovador lenguaje fotográfico de Cristina de Middel gana el Nacional

El jurado reconoce en la autora alicantina su innovación “en el ámbito del libro de fotografía, otorgándole una nueva dimensión como obra de arte total”

Imagen del libro 'Afronautas' (2012), de Cristina de Middel.

Alguna vez ha confesado que se dedicó a la fotografía “para no salir en ellas”. Esa permanente huida del foco para situarse detrás del objetivo le ha proporcionado hoy, viernes, a la fotógrafa Cristina de Middel (Alicante, 1975) el Premio Nacional de Fotografía, que concede el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte y está dotado con 30.000 euros. El jurado se lo ha otorgado a De Middel por unanimidad por “el reconocimiento nacional e internacional que ha conseguido a través de sus trabajos, en los que replantea los límites de la realidad del lenguaje fotográfico, al tiempo que ha innovado el ámbito del libro de fotografía, otorgándole una nueva dimensión como obra de arte total”, subraya el comunicado del ministerio.

De Middel es la quinta mujer que lo logra desde que el galardón comenzó a entregarse en 1994. Se une así a los nombres de Cristina García Rodero (1996), Ouka Leele (2005), María Bleda (2008) -que lo ganó junto a su compañero José María Rosa- e Isabel Muñoz (2016). Colita lo obtuvo en 2014 pero renunció al premio.

A caballo entre Ciudad de México y Río de Janeiro, De Middel se ha hecho con un nombre en la fotografía española contemporánea, en especial, desde la publicación, en 2012, de Afronautas, el fotolibro paradigma del boom que vive en España este tipo de publicación. Afronautas fue alabado por la crítica y se convirtió en superventas. De este fotolibro, el jurado del galardón subraya que fue “una reacción a las limitaciones del lenguaje documental a la hora de describir y explicar el mundo”.

Formada en la Universidad de Oklahoma (Estados Unidos) y la Politécnica de Valencia, trabajó como fotoperiodista para diferentes periódicos españoles y organizaciones no gubernamentales. Además de en España, su obra se ha expuesto en Londres, Nueva York, Los Ángeles, Fráncfort, París, Roma y Dublín. Su último trabajo, realizado este verano, se publicará en The New York Times.

El comunicado del ministerio destaca que en su trayectoria De Middel ha combinado “sus trabajos documentales con otros personales donde cuestiona el lenguaje y la veracidad de la fotografía como documento, y juega con reconstrucciones o arquetipos que difuminan la frontera entre la realidad y la ficción”. Como fotoperiodista, “siempre ha tratado de ofrecer una visión excéntrica de la actualidad, evitando los viejos temas tratados mediante los canales y las formas asumidas”. En sus obras de carácter más personal, “ha elevado su reflexión para situarse, ya sin las ataduras de veracidad y del documentalismo, en la difusa frontera que separa la realidad de la ficción”.

En el jurado del premio ha actuado como presidente Luis Lafuente, director general de Bellas Artes y Patrimonio Cultural, y como vicepresidenta, Begoña Torres, subdirectora general de Promoción de las Bellas Artes. El jurado ha estado compuesto por Isabel Muñoz, premio Nacional de Fotografía 2016; Margarita Aizpuru, comisaria de exposiciones, crítica de arte, investigadora y docente; Rosa Brugat, artista visual; Nicolás Combarro, artista y comisario; Rafael Doctor, director del Centro Andaluz de Fotografía; Elisa Hernando, directora de la consultoría Arte Global, y Marisa Oropesa, comisaria independiente y crítico de arte.

 

Lorena Ros, “Jo explico històries no només faig una foto”

Contingut original ara.cat: http://www.ara.cat/societat/LORENAROS-explico-histories-No-nomes_0_1751224878.html. Escrit per  Cristina Ros 01/03/2017

Lorena Ros: “Jo explico històries, no només faig una foto”

Fotògrafa Conscienciació Lorena Ros creu en el poder de conscienciació social que té la fotografia, tot i que moltes vegades ha de lamentar que els seus treballs, guardonats internacionalment, no sempre hagin contribuït a revertir els fets que hi denuncia.
lorena-enginyeria-fronteres-illes-balears_1751234877_39085399_651x366

Coneguda i guardonada reiteradament per les seves fotografies sobre diverses formes d’abusos de poder i vulneració dels drets humans, Lorena Ros (Barcelona, 1975) assegura que fer una foto és com escriure. Per contar una història amb imatges la investiga, hi entra a fons, s’hi implica i, mentrestant, pensa com l’ha d’explicar. Així ho va fer des del primer treball que es va imposar: conèixer i narrar en fotografies la immigració il·legal a Espanya, un reportatge que li va comportar un World Press el 2001. Aprofundint en aquesta història, va posar el focus en el tràfic de dones de Nigèria i va ser guardonada amb el premi d’Amnistia Internacional One World Media el 2005, entre d’altres. El següent treball, sobre persones que de menors van patir abusos sexuals (World Press Photo, 2008), va culminar el 2014, després de deu anys d’investigació, en el que va ser el seu primer llibre, Unspoken. És la seva manera de treballar. També guanyadora del Getty Images Grants For Editorial Photography (2008), Lorena Ros ha publicat fotografies en mitjans com Newsweek, El País i The Sunday Times Magazine, entre d’altres, i ha col·laborat i col·labora amb ONGs com les de George Soros, Human Rights Watch, Metges del Món o la Fundació Vicki Bernadet.

Se sol dir que la fotografia és immediatesa. Sembla que no és el teu cas.

Jo explico històries, no només faig una foto. Si vull difondre i denunciar uns fets, he de saber on he de posar el meu objectiu, així que abans faig un treball exhaustiu d’investigació per saber-ne tant com sigui possible. Tot i l’allau d’imatges que ens bombardegen per tot arreu, crec en el poder de la fotografia per a la conscienciació. Treballo perquè es coneguin unes realitats que existeixen i que sovint no es poden contemplar de manera tan clara perquè entrar dins d’aquestes històries no només és complicat, sinó que, en casos com el del tràfic de dones nigerianes per a la prostitució en territori espanyol, implica un gran risc.

Ens ho podem imaginar.

Les màfies estan organitzades perquè aquestes històries no puguin sortir a la llum. Et persegueixen, t’amenacen. Vaig necessitar tres anys per relatar la història del tràfic de dones nigerianes. Va costar, però em vaig guanyar la confiança d’aquelles dones i ho vaig fer.

Parles del poder de la fotografia per a la conscienciació social. Segons la teva experiència, ¿conscienciar implica transformar?

No necessàriament, cosa que lamento. Vols pensar que hi contribueixes, però en el cas del treball sobre les prostitutes nigerianes tens un sentiment d’impotència quan, després de publicar la història i que et donin un World Press Photo a la seu de l’ONU, t’adones que no passa res, absolutament res. Hi continua havent el mateix tràfic, prostitució i abusos. Llavors encara entens més que aquestes nigerianes són l’última baula del món. Són africanes, de país pobre, immigrants il·legals, víctimes de tràfic, prostitutes, negres i dones. Ningú o gairebé ningú fa res per revertir aquesta situació.

Potser no tens el mateix sentiment en el cas del treball sobre els abusos sexuals a menors, del qual vas publicar el llibre Unspoken .

És diferent. Quan el vaig començar, i durant gairebé els 10 anys que hi vaig treballar, els abusos a nens i nenes eren un tema tabú, ningú no en parlava. Era una realitat indocumentada i que, a més, en principi no sabia com documentar. S’ha de pensar que les persones de les quals s’havia abusat sexualment quan eren menors d’edat ja eren adultes. Vaig decidir treballar-ho des de la memòria, i els vaig fer un retrat del moment actual i, al costat, una fotografia del lloc o del context on havien succeït aquells abusos. Un espai, unes olors, una situació. I sí, avui, gairebé cada dia en surten casos a la premsa. Ara bé, tots els que hi treballem sabem que la dimensió del delicte és enorme. No hi ha vegada que en parli públicament que algú no em confessi haver patit alguna mena d’abús sexual en la infància o en l’adolescència. Això no ha fet res més que començar. I, així i tot, també hi ha signes clars de no voler-ho solucionar. Que els abusos sexuals a infants siguin delictes que prescriuen és una prova clara que no interessa castigar els abusadors i rescabalar les persones que ho han patit. Sempre, o en la immensa majoria dels casos, han prescrit.

Tampoc deu ser fàcil posar-te davant una càmera confessant que vas ser víctima d’abusos sexuals.

És curiós que als Estats Units, on vaig viure, posaven una cara estranya quan jo els parlava de víctimes. Ells els anomenen survivors, supervivents, i ho veig més encertat. I és que la primera vegada que ho confessen es desmunten, fan sortir el drama que porten a dins. Després, quan s’adonen que sobreviuen, la persona en surt molt enfortida. La meva experiència treballant amb aquestes persones m’ha demostrat que encara hi ha molta vergonya, por, prejudicis. Fins i tot els pares i les mares se sentien molt incòmodes, pensaven que si parlaven els podria passar alguna cosa. Després, quan veuen que no vols fer-ne cap espectacle, sinó només que la gent sàpiga que es tracta d’una realitat que existeix, comproves que volen, que necessiten, parlar. Al cap i a la fi, és sobretot el silenci el que deixa impunes els abusadors.

Erotitzar el “bontractament”

Fina Sanz,, doctora en Psicologia i sexòloga, reivindica el ‘ bontractament’.
img_jmanresa_20161130-150031_imagenes_lv_propias_jmanresa_img_1755-kied-y16ontmj84md2az3-992x558lavanguardia-web
Violència, crisi de valors, indiferència pel que pateix…
…I molta ràbia, insults públics, epidèmia d’assetjament escolar…, són els nostres temps, i ens hi estem acostumant.
A què es deu aquesta deriva extrema?
Vivim en una societat maltractant basada en la desigualtat, en relacions de poder i submissió. Aquest model patriarcal absolutament normalitzat es reprodueix constantment en el que és gran i en el que és petit.
En l’àmbit domèstic i en el polític?
Sí, es reprodueix en les relacions de forma inconscient, el poder s’exerceix entre homes, entre dones, entre adults i nens…
També entre iguals, entre nens.
Això és el que venen els mitjans de comunicació i entreteniment massiu: violència i maltractament. Pràcticament cada dia un nen veu una escena de violència, de què ens sorprenem?… No es venen models de pau i bontractament.
Bontractament no és una paraula que aparegui al diccionari.
Aquest és el problema, ni la paraula bontractament ni el verb bentractar existeixen, però sí que existeix el maltractament, el tenim ­clarament representat. Quan em vaig adonar d’aquesta mancança vaig començar a treballar amb aquests termes. Li vaig demanar a diversos fotògrafs imatges que ho representessin i cap d’ells no va saber què oferir-me.
…?
Immortalitzen el maltractament perquè es veu. El bontractament no té representació.
Però es nota…
El bontractament és molt subtil, té a veure amb el llenguatge del cos, amb una expressió corporal de felicitat, benestar, relaxació, però cal treballar-lo i incorporar-lo a tots els nivells i en tots els ritus.
Quins ritus?
El pas de la infantesa a l’adolescència, per exemple, avui marcats pel masclisme, la po­pularitat buida i el sexe. El bontractament cal crear-lo, no està representat, i si no el sabem conjugar, com el desenvoluparem?
L’hem de definir per practicar-lo?
Sí, i cal introduir-lo en la societat, que sigui un fet tan comú com el maltractament. Que sigui a les escoles, es promogui i es valori, que aparegui a les pel·lícules, que sigui quotidià i excitant.
Excitant?
L’alegria asserena i el benestar no té audiència, no produeixen eufòria, són coses insípides. Cal erotitzar el bontractament.
On comença?
En l’agraïment, que és molt més profund del que imaginem, no es tracta de bona educació. Per exemple, a una persona que es retira, que ha dedicat la seva vida a l’empresa, cal donar-li les gràcies, això és bontractament.
Una manera de concebre la vida?
Exacte. Cal fomentar pràctiques de cooperació en lloc de competència, introduir altres valors com la solidaritat. Però solidaritat no és donar un quilo d’arròs per als refugiats, és saber veure i escoltar la gent que pateix.
D’això en diuen bonisme.
Aquí té la demostració clara que el bontractament no és un valor. Socialment es valoren l’èxit, els diners i la bellesa, les altres coses són complements. Perquè una cosa comenci a canviar, ens hem de treballar a nosaltres mateixos.
Com?
Adonar-nos de quins valors hem incorporat que ens fan mal i fan mal als altres i aprendre a ser més compassius i solidaris amb nosaltres mateixos. Respectar, per començar, el nostre propi ritme, ser amos de nosaltres.
No maltractar-nos.
El bontractament és la forma d’expressió de l’amor, la nostra manera de vincular-nos amb els altres. Si no canalitzem la nostra energia amorosa, ens sentim frustrats, malalts.
És veritat.
Cal començar per petits projectes d’amor cap a un mateix i cap als altres, una cosa tan simple com: “Cada dia caminaré mitja hora, ho necessito” o “ Seré amable”. El bontractament ha de ser projecte de vida.
Les coses es torcen…
Venim al món a transformar-nos i a transformar-lo, però la vida et situa en laberints, situacions difícils que has de travessar.
Vostè va tenir leucèmia i quatre anys després va morir el seu fill…
Cal ser resilient, no tenim altre remei. La mort del meu fill, després d’un procés de recerca de sentit, em va portar a formar gent en aquell model de treball basat en el bontractament.

Una persona no pot haver nascut perquè l’altra es quedi infinitament malament. El meu fill va morir, va tenir el seu procés i sentit de vida que jo desconec. El meu ha estat crear eines d’autoajuda per transformar la meva vida i poder ajudar altres persones, i aquesta força me l’ha donada el meu fill malgrat tot l’immens patiment.
Ho entenc.
Ens n’anirem quan hàgim acabat la nostra missió en aquesta vida, però no sabem per què hem vingut.
Quina és l’eina fonamental per transformar la pròpia vida?
La reflexió, l’escolta.
La ferida ens porta a la ira, i la ira, al maltractament…
Sí, llevat que jo em faci càrrec de la meva ferida, i entengui que la ira és una emoció humana que podem dominar.

Publicat a La Vanguardia, 07/01/2017 per Ima Sanchís.