Take a left at Drool Avenue: alternative NYC maps – in pictures

Take a left at Drool Avenue: alternative NYC maps – in pictures

https://www.theguardian.com/artanddesign/gallery/2017/jan/25/take-a-left-at-drool-avenue-alternative-nyc-maps-in-pictures?CMP=Share_AndroidApp_WordPress

Advertisements

Erotitzar el “bontractament”

Fina Sanz,, doctora en Psicologia i sexòloga, reivindica el ‘ bontractament’.
img_jmanresa_20161130-150031_imagenes_lv_propias_jmanresa_img_1755-kied-y16ontmj84md2az3-992x558lavanguardia-web
Violència, crisi de valors, indiferència pel que pateix…
…I molta ràbia, insults públics, epidèmia d’assetjament escolar…, són els nostres temps, i ens hi estem acostumant.
A què es deu aquesta deriva extrema?
Vivim en una societat maltractant basada en la desigualtat, en relacions de poder i submissió. Aquest model patriarcal absolutament normalitzat es reprodueix constantment en el que és gran i en el que és petit.
En l’àmbit domèstic i en el polític?
Sí, es reprodueix en les relacions de forma inconscient, el poder s’exerceix entre homes, entre dones, entre adults i nens…
També entre iguals, entre nens.
Això és el que venen els mitjans de comunicació i entreteniment massiu: violència i maltractament. Pràcticament cada dia un nen veu una escena de violència, de què ens sorprenem?… No es venen models de pau i bontractament.
Bontractament no és una paraula que aparegui al diccionari.
Aquest és el problema, ni la paraula bontractament ni el verb bentractar existeixen, però sí que existeix el maltractament, el tenim ­clarament representat. Quan em vaig adonar d’aquesta mancança vaig començar a treballar amb aquests termes. Li vaig demanar a diversos fotògrafs imatges que ho representessin i cap d’ells no va saber què oferir-me.
…?
Immortalitzen el maltractament perquè es veu. El bontractament no té representació.
Però es nota…
El bontractament és molt subtil, té a veure amb el llenguatge del cos, amb una expressió corporal de felicitat, benestar, relaxació, però cal treballar-lo i incorporar-lo a tots els nivells i en tots els ritus.
Quins ritus?
El pas de la infantesa a l’adolescència, per exemple, avui marcats pel masclisme, la po­pularitat buida i el sexe. El bontractament cal crear-lo, no està representat, i si no el sabem conjugar, com el desenvoluparem?
L’hem de definir per practicar-lo?
Sí, i cal introduir-lo en la societat, que sigui un fet tan comú com el maltractament. Que sigui a les escoles, es promogui i es valori, que aparegui a les pel·lícules, que sigui quotidià i excitant.
Excitant?
L’alegria asserena i el benestar no té audiència, no produeixen eufòria, són coses insípides. Cal erotitzar el bontractament.
On comença?
En l’agraïment, que és molt més profund del que imaginem, no es tracta de bona educació. Per exemple, a una persona que es retira, que ha dedicat la seva vida a l’empresa, cal donar-li les gràcies, això és bontractament.
Una manera de concebre la vida?
Exacte. Cal fomentar pràctiques de cooperació en lloc de competència, introduir altres valors com la solidaritat. Però solidaritat no és donar un quilo d’arròs per als refugiats, és saber veure i escoltar la gent que pateix.
D’això en diuen bonisme.
Aquí té la demostració clara que el bontractament no és un valor. Socialment es valoren l’èxit, els diners i la bellesa, les altres coses són complements. Perquè una cosa comenci a canviar, ens hem de treballar a nosaltres mateixos.
Com?
Adonar-nos de quins valors hem incorporat que ens fan mal i fan mal als altres i aprendre a ser més compassius i solidaris amb nosaltres mateixos. Respectar, per començar, el nostre propi ritme, ser amos de nosaltres.
No maltractar-nos.
El bontractament és la forma d’expressió de l’amor, la nostra manera de vincular-nos amb els altres. Si no canalitzem la nostra energia amorosa, ens sentim frustrats, malalts.
És veritat.
Cal començar per petits projectes d’amor cap a un mateix i cap als altres, una cosa tan simple com: “Cada dia caminaré mitja hora, ho necessito” o “ Seré amable”. El bontractament ha de ser projecte de vida.
Les coses es torcen…
Venim al món a transformar-nos i a transformar-lo, però la vida et situa en laberints, situacions difícils que has de travessar.
Vostè va tenir leucèmia i quatre anys després va morir el seu fill…
Cal ser resilient, no tenim altre remei. La mort del meu fill, després d’un procés de recerca de sentit, em va portar a formar gent en aquell model de treball basat en el bontractament.

Una persona no pot haver nascut perquè l’altra es quedi infinitament malament. El meu fill va morir, va tenir el seu procés i sentit de vida que jo desconec. El meu ha estat crear eines d’autoajuda per transformar la meva vida i poder ajudar altres persones, i aquesta força me l’ha donada el meu fill malgrat tot l’immens patiment.
Ho entenc.
Ens n’anirem quan hàgim acabat la nostra missió en aquesta vida, però no sabem per què hem vingut.
Quina és l’eina fonamental per transformar la pròpia vida?
La reflexió, l’escolta.
La ferida ens porta a la ira, i la ira, al maltractament…
Sí, llevat que jo em faci càrrec de la meva ferida, i entengui que la ira és una emoció humana que podem dominar.

Publicat a La Vanguardia, 07/01/2017 per Ima Sanchís.