Lorena Ros, “Jo explico històries no només faig una foto”

Contingut original ara.cat: http://www.ara.cat/societat/LORENAROS-explico-histories-No-nomes_0_1751224878.html. Escrit per  Cristina Ros 01/03/2017

Lorena Ros: “Jo explico històries, no només faig una foto”

Fotògrafa Conscienciació Lorena Ros creu en el poder de conscienciació social que té la fotografia, tot i que moltes vegades ha de lamentar que els seus treballs, guardonats internacionalment, no sempre hagin contribuït a revertir els fets que hi denuncia.
lorena-enginyeria-fronteres-illes-balears_1751234877_39085399_651x366

Coneguda i guardonada reiteradament per les seves fotografies sobre diverses formes d’abusos de poder i vulneració dels drets humans, Lorena Ros (Barcelona, 1975) assegura que fer una foto és com escriure. Per contar una història amb imatges la investiga, hi entra a fons, s’hi implica i, mentrestant, pensa com l’ha d’explicar. Així ho va fer des del primer treball que es va imposar: conèixer i narrar en fotografies la immigració il·legal a Espanya, un reportatge que li va comportar un World Press el 2001. Aprofundint en aquesta història, va posar el focus en el tràfic de dones de Nigèria i va ser guardonada amb el premi d’Amnistia Internacional One World Media el 2005, entre d’altres. El següent treball, sobre persones que de menors van patir abusos sexuals (World Press Photo, 2008), va culminar el 2014, després de deu anys d’investigació, en el que va ser el seu primer llibre, Unspoken. És la seva manera de treballar. També guanyadora del Getty Images Grants For Editorial Photography (2008), Lorena Ros ha publicat fotografies en mitjans com Newsweek, El País i The Sunday Times Magazine, entre d’altres, i ha col·laborat i col·labora amb ONGs com les de George Soros, Human Rights Watch, Metges del Món o la Fundació Vicki Bernadet.

Se sol dir que la fotografia és immediatesa. Sembla que no és el teu cas.

Jo explico històries, no només faig una foto. Si vull difondre i denunciar uns fets, he de saber on he de posar el meu objectiu, així que abans faig un treball exhaustiu d’investigació per saber-ne tant com sigui possible. Tot i l’allau d’imatges que ens bombardegen per tot arreu, crec en el poder de la fotografia per a la conscienciació. Treballo perquè es coneguin unes realitats que existeixen i que sovint no es poden contemplar de manera tan clara perquè entrar dins d’aquestes històries no només és complicat, sinó que, en casos com el del tràfic de dones nigerianes per a la prostitució en territori espanyol, implica un gran risc.

Ens ho podem imaginar.

Les màfies estan organitzades perquè aquestes històries no puguin sortir a la llum. Et persegueixen, t’amenacen. Vaig necessitar tres anys per relatar la història del tràfic de dones nigerianes. Va costar, però em vaig guanyar la confiança d’aquelles dones i ho vaig fer.

Parles del poder de la fotografia per a la conscienciació social. Segons la teva experiència, ¿conscienciar implica transformar?

No necessàriament, cosa que lamento. Vols pensar que hi contribueixes, però en el cas del treball sobre les prostitutes nigerianes tens un sentiment d’impotència quan, després de publicar la història i que et donin un World Press Photo a la seu de l’ONU, t’adones que no passa res, absolutament res. Hi continua havent el mateix tràfic, prostitució i abusos. Llavors encara entens més que aquestes nigerianes són l’última baula del món. Són africanes, de país pobre, immigrants il·legals, víctimes de tràfic, prostitutes, negres i dones. Ningú o gairebé ningú fa res per revertir aquesta situació.

Potser no tens el mateix sentiment en el cas del treball sobre els abusos sexuals a menors, del qual vas publicar el llibre Unspoken .

És diferent. Quan el vaig començar, i durant gairebé els 10 anys que hi vaig treballar, els abusos a nens i nenes eren un tema tabú, ningú no en parlava. Era una realitat indocumentada i que, a més, en principi no sabia com documentar. S’ha de pensar que les persones de les quals s’havia abusat sexualment quan eren menors d’edat ja eren adultes. Vaig decidir treballar-ho des de la memòria, i els vaig fer un retrat del moment actual i, al costat, una fotografia del lloc o del context on havien succeït aquells abusos. Un espai, unes olors, una situació. I sí, avui, gairebé cada dia en surten casos a la premsa. Ara bé, tots els que hi treballem sabem que la dimensió del delicte és enorme. No hi ha vegada que en parli públicament que algú no em confessi haver patit alguna mena d’abús sexual en la infància o en l’adolescència. Això no ha fet res més que començar. I, així i tot, també hi ha signes clars de no voler-ho solucionar. Que els abusos sexuals a infants siguin delictes que prescriuen és una prova clara que no interessa castigar els abusadors i rescabalar les persones que ho han patit. Sempre, o en la immensa majoria dels casos, han prescrit.

Tampoc deu ser fàcil posar-te davant una càmera confessant que vas ser víctima d’abusos sexuals.

És curiós que als Estats Units, on vaig viure, posaven una cara estranya quan jo els parlava de víctimes. Ells els anomenen survivors, supervivents, i ho veig més encertat. I és que la primera vegada que ho confessen es desmunten, fan sortir el drama que porten a dins. Després, quan s’adonen que sobreviuen, la persona en surt molt enfortida. La meva experiència treballant amb aquestes persones m’ha demostrat que encara hi ha molta vergonya, por, prejudicis. Fins i tot els pares i les mares se sentien molt incòmodes, pensaven que si parlaven els podria passar alguna cosa. Després, quan veuen que no vols fer-ne cap espectacle, sinó només que la gent sàpiga que es tracta d’una realitat que existeix, comproves que volen, que necessiten, parlar. Al cap i a la fi, és sobretot el silenci el que deixa impunes els abusadors.

Erotitzar el “bontractament”

Fina Sanz,, doctora en Psicologia i sexòloga, reivindica el ‘ bontractament’.
img_jmanresa_20161130-150031_imagenes_lv_propias_jmanresa_img_1755-kied-y16ontmj84md2az3-992x558lavanguardia-web
Violència, crisi de valors, indiferència pel que pateix…
…I molta ràbia, insults públics, epidèmia d’assetjament escolar…, són els nostres temps, i ens hi estem acostumant.
A què es deu aquesta deriva extrema?
Vivim en una societat maltractant basada en la desigualtat, en relacions de poder i submissió. Aquest model patriarcal absolutament normalitzat es reprodueix constantment en el que és gran i en el que és petit.
En l’àmbit domèstic i en el polític?
Sí, es reprodueix en les relacions de forma inconscient, el poder s’exerceix entre homes, entre dones, entre adults i nens…
També entre iguals, entre nens.
Això és el que venen els mitjans de comunicació i entreteniment massiu: violència i maltractament. Pràcticament cada dia un nen veu una escena de violència, de què ens sorprenem?… No es venen models de pau i bontractament.
Bontractament no és una paraula que aparegui al diccionari.
Aquest és el problema, ni la paraula bontractament ni el verb bentractar existeixen, però sí que existeix el maltractament, el tenim ­clarament representat. Quan em vaig adonar d’aquesta mancança vaig començar a treballar amb aquests termes. Li vaig demanar a diversos fotògrafs imatges que ho representessin i cap d’ells no va saber què oferir-me.
…?
Immortalitzen el maltractament perquè es veu. El bontractament no té representació.
Però es nota…
El bontractament és molt subtil, té a veure amb el llenguatge del cos, amb una expressió corporal de felicitat, benestar, relaxació, però cal treballar-lo i incorporar-lo a tots els nivells i en tots els ritus.
Quins ritus?
El pas de la infantesa a l’adolescència, per exemple, avui marcats pel masclisme, la po­pularitat buida i el sexe. El bontractament cal crear-lo, no està representat, i si no el sabem conjugar, com el desenvoluparem?
L’hem de definir per practicar-lo?
Sí, i cal introduir-lo en la societat, que sigui un fet tan comú com el maltractament. Que sigui a les escoles, es promogui i es valori, que aparegui a les pel·lícules, que sigui quotidià i excitant.
Excitant?
L’alegria asserena i el benestar no té audiència, no produeixen eufòria, són coses insípides. Cal erotitzar el bontractament.
On comença?
En l’agraïment, que és molt més profund del que imaginem, no es tracta de bona educació. Per exemple, a una persona que es retira, que ha dedicat la seva vida a l’empresa, cal donar-li les gràcies, això és bontractament.
Una manera de concebre la vida?
Exacte. Cal fomentar pràctiques de cooperació en lloc de competència, introduir altres valors com la solidaritat. Però solidaritat no és donar un quilo d’arròs per als refugiats, és saber veure i escoltar la gent que pateix.
D’això en diuen bonisme.
Aquí té la demostració clara que el bontractament no és un valor. Socialment es valoren l’èxit, els diners i la bellesa, les altres coses són complements. Perquè una cosa comenci a canviar, ens hem de treballar a nosaltres mateixos.
Com?
Adonar-nos de quins valors hem incorporat que ens fan mal i fan mal als altres i aprendre a ser més compassius i solidaris amb nosaltres mateixos. Respectar, per començar, el nostre propi ritme, ser amos de nosaltres.
No maltractar-nos.
El bontractament és la forma d’expressió de l’amor, la nostra manera de vincular-nos amb els altres. Si no canalitzem la nostra energia amorosa, ens sentim frustrats, malalts.
És veritat.
Cal començar per petits projectes d’amor cap a un mateix i cap als altres, una cosa tan simple com: “Cada dia caminaré mitja hora, ho necessito” o “ Seré amable”. El bontractament ha de ser projecte de vida.
Les coses es torcen…
Venim al món a transformar-nos i a transformar-lo, però la vida et situa en laberints, situacions difícils que has de travessar.
Vostè va tenir leucèmia i quatre anys després va morir el seu fill…
Cal ser resilient, no tenim altre remei. La mort del meu fill, després d’un procés de recerca de sentit, em va portar a formar gent en aquell model de treball basat en el bontractament.

Una persona no pot haver nascut perquè l’altra es quedi infinitament malament. El meu fill va morir, va tenir el seu procés i sentit de vida que jo desconec. El meu ha estat crear eines d’autoajuda per transformar la meva vida i poder ajudar altres persones, i aquesta força me l’ha donada el meu fill malgrat tot l’immens patiment.
Ho entenc.
Ens n’anirem quan hàgim acabat la nostra missió en aquesta vida, però no sabem per què hem vingut.
Quina és l’eina fonamental per transformar la pròpia vida?
La reflexió, l’escolta.
La ferida ens porta a la ira, i la ira, al maltractament…
Sí, llevat que jo em faci càrrec de la meva ferida, i entengui que la ira és una emoció humana que podem dominar.

Publicat a La Vanguardia, 07/01/2017 per Ima Sanchís.

Pictures and films archive

Internet Archive: https://archive.org. A non-profit library of millions of free books, movies, software, music, and more.

Institut National de l’Audiovisuel
https://www.ina.fr/

British Pathé
http://www.britishpathe.com/

RTVE.es
http://www.rtve.es/television/archivo

Filmoteca española
http://www.rtve.es/filmoteca/

Fondos de la Fototeca del Patrimonio Histórico del IPCE
http://ipce.mcu.es/documentacion/fototeca/fondos.html

Archivo fotográfico Telefónica
http://www.fundaciontelefonica.com/arte_cultura/patrimonio/archivo_fotografico/

NY Department of records
http://www.nyc.gov/html/records/html/gallery/home.shtml

The Belfast Telegraph Archive
http://www.belfasttelegraph.co.uk/archive/

UCLA Flim and television Archive:
https://www.cinema.ucla.edu/collections/explore-collections

Images of Taiwan
http://taipics.com/#

Julia Cagé: la información es un bien público

Publicado en El País, Cultura: Álex Vicent.  22 ENE 2016 – 15:46 CET
Link directo:  http://cultura.elpais.com/cultura/2016/01/21/actualidad/1453403081_467971.html

Julia Cagé: “La información es un bien público”

La economista francesa, autora del ensayo ‘Salvar los medios de comunicación’, defiende un modelo innovador para la prensa tradicional

Julia Cagé

Economista especializada en medios de comunicación, Julia Cagé (Metz, Francia, 1984) es profesora del Instituto de Estudios Políticos de París y doctora por la Universidad de Harvard. En estos tiempos convulsos para la prensa tradicional, Cagé expone en su ensayo Salvar los medios de comunicación (Anagrama) las claves de un modelo económico alternativo que debería permitir su supervivencia, y que no pasa necesariamente por abandonar el papel. Thomas Piketty, economista estrella –y marido de Cagé–, afirma en el prólogo del libro que sus teorías invitan “a repensar la noción de propiedad privada y la posibilidad de una superación democrática del capitalismo”.

P. ¿Llegaremos a vivir algún día en un mundo sin medios de comunicación?

R. Siempre habrá plataformas dedicadas al entretenimiento, pero no necesariamente a la información. Lo que me da miedo es terminar viviendo en un mundo en el que no haya un mínimo de contenidos sobre lo que sucede en el mundo o en el que nadie investigue sobre nuestros políticos. Seguramente nunca lleguemos a ese extremo, pero sí tendemos cada vez más a eso. Nunca ha habido tantos medios de comunicación, pero tampoco han sido nunaa tan frágiles como ahora.

P. Pese a todo, en su libro se opone al fatalismo. Recuerda que, con cada innovación tecnológica, se ha producido una crisis que los medios siempre han superado.

R. La prensa sobrevivió a la radio y a la televisión. La caída de la publicidad en los periódicos no es un fenómeno tan reciente como solemos creer. En realidad, comienza a partir de los años 50, cuando empieza a emitirse publicidad en la televisión. Incluso antes, los periódicos se negaban a publicar la programación de la radio, porque no querían dar espacio a la competencia. La diferencia que presenta Internet es que no solo supone más competencia, sino que también es un soporte nuevo que puede permitir que se desarrolle. El desafío es más complejo que otras veces.

Nunca ha habido tantos medios de comunicación, pero tampoco han sido nucna tan frágiles como ahora

Julia Cagé

P. Se niega a diferenciar entre periodismo impreso y digital. ¿Por qué?

R. La mayoría de lectores ya no prestan atención a esas cosas. Yo leo indistintamente en papel, en el móvil, en la tableta o en la pantalla del ordenador, en función del lugar donde me encuentre. Se ha dado un peso excesivo a internet porque, en un momento dado, se creyó que iba a revolucionar la manera de elaborar la información. Es cierto que permite hacer cosas distintas que el papel, como el hipertexto, los vídeos o la infografía móvil, que convierten el resultado en un poco más interactivo. Todo lo que cuenta es el contenido, y hay que decir que es muy parecido en ambos formatos.

P. ¿No ha habido una relación innegable entre el soporte y el contenido? Muchos medios digitales han apostado por contenidos generadores de clics que, en una mayoría de casos, no hubieran tenido cabida en su versión impresa.

R. Es cierto, pero se trata de un error del que todo el mundo se empieza a dar cuenta. Siguiendo el modelo de The New York Times, la mayoría de grandes medios de comunicación tienden hacia modelos de subscripción digital, al darse cuenta de que es difícil monetizar los clics recibidos. Ha habido una proliferación de contenidos ligeros en una serie de medios que persiguen la viralidad a través de algoritmos, pero diría que se inscriben más en el entretenimiento que en la información. Además, tienen una economía distinta que los grandes medios: disponen de menos periodistas y hacen menos investigación, incluso cuando parte de sus contenidos son periodísticos.

P. La mayoría de observadores dan por muerta la prensa en papel, pero movimientos recientes dan señales contrarias. El fundador de Amazon, Jeff Bezos, compró The Washington Post, mientras que, en Francia, magnates de las telecomunicaciones salvaban a Le Monde y Libération de la quiebra.

R. Es innegable que el dinero ha vuelto a la prensa tradicional. De entrada, porque muchas cabeceras están en venta, y por cantidades no muy altas. Poseer un diario se sigue percibiendo como una forma de tener influencia política. Además, existe un efecto de contagio, un tipo moda y posicionamiento. Si Xavier Niel no hubiera comprado Le Monde en 2010, Patrick Drahi no habría adquirido Libération en 2014 y Bernard Arnault tampoco se habría interesado por Le Parisien el año pasado. Pero todo esto no es necesariamente una buena noticia. Esos accionistas externos sin necesarios, porque cuesta mucho dinero que un diario haga bien su trabajo, pero hay que impedir que esas adquisiciones tengan un coste en la independencia de los medios.

P. Defiende que un medio de comunicación no es una empresa como las demás, y que tiene que estar protegida por el Estado.

R. Los medios producen información de interés general, que debería ser considerada un bien público y tendríamos que proteger. Igual que nadie se plantea privatizar completamente la educación, no entiendo por qué no sucede lo mismo con la información. En la mayoría de países democráticos, consideramos que la transmisión de un mínimo de conocimientos es algo necesario, a lo que todo el mundo debe acceder gratuitamente. Por eso el Estado protege el sistema educativo, porque se considera que no debe estar sometido a la compraventa. Con la información es lo mismo: tener acceso a ella resulta imprescindible para el buen funcionamiento de una democracia.

Poseer un diario se sigue percibiendo como una forma de tener influencia política. Además, existe un efecto de contagio

Julia Cagé

P. Usted propone un nuevo modelo: la fundacción, a medio camino entre las fundaciones sin ánimo de lucro y las sociedades participadas.

R. Hay que inventar un nuevo sistema que permita repartir más el poder. En el modelo que propongo, a diferencia de lo que sucede en las sociedades con accionariado, no habría una distribución de dividendos y el capital estaría congelado. A cambio, el Estado concedería una deducción fiscal a los donantes. El accionariado estaría formado también por periodistas y lectores, que podrían participar a partir de pequeñas cantidades. La propiedad se renovaría cada año, a diferencia de lo que sucede en las fundaciones sin ánimo de lucro, donde a menudo es una sola familia la que escribe los estatutos y se perpetúa en el poder.

P. Pero su modelo parece irrealizable sin el acuerdo de los actuales propietarios de los medios. ¿No resulta algo utópico?

R. No. Todo es cuestión de voluntad política. Por ejemplo, el Estado francés concede ayudas públicas a los medios de comunicación. Podría proponerse limitarlas a los medios que adopten este sistema. Suena un poco extremo, pero se podría hacer si hubiera voluntad. Si se quiere salvar los medios, hay que encontrar soluciones.

P. Precisamente, el Gobierno francés ha aprobado una exención fiscal para las empresas de comunicación sin ánimo de lucro. Charlie Hebdo es el primer medio que ha adoptado ese nuevo estatus. ¿No le convence la medida?

R. Va en la buena dirección, pero me parece demasiado tímida: solo permite donar cantidades pequeñas. Es una lástima que no hayan ido más allá, porque tras el atentado contra Charlie Hebdo había cierto margen de maniobra. La confianza de los ciudadanos en los medios aumentó por primera vez desde hacía años, aunque estoy segura de que no tardará en volver a bajar. Me pareció curioso que en la gran manifestación que sucedió al atentado, se escuchara “soy judío, “soy policía” o “soy Charlie”, pero nunca “soy periodista”…

Ingrid Guardiola: “Quan entra el diner en el cinema, les dones desapareixen”

 Article d’ÀLEX GUTIÉRREZ Actualitzada el 07/01/2016 00:00

Té un aire de dona dels anys 20, de quan París era una festa. Parlar-hi és un plaer perquè ho fa amb rigor acadèmic però sense la retòrica obscurantista d’altres professors.

Qui ha marginat les dones del cinema: la indústria o la historiografia?
La indústria. La historiografia el que fa és pouar en una producció on no troba aquestes dones. És veritat que podria haver denunciat aquesta mancança. Però no ho ha fet, perquè sorgeix d’una mirada absolutament masculina.

Ha reivindicat el paper de les pioneres del cinema.
Sí: quan comença la indústria, és a dir, amb Hollywood, les dones desapareixen o passen a un segon pla. Però en els orígens del cinema tenien un accés normal a aquesta activitat. No era una figura normalitzada, però sí que trobem moltes dones en diferents àmbits. La majoria de guionistes eren dones, per exemple, també les scripts, muntadores… La feina de muntadora s’equiparava a la de les cosidores, perquè era molt delicada, això d’anar tallant i enganxant film. I, en el cinema mut, el muntatge i el guió anaven de bracet. Amb l’entrada del cinema sonor, el 1927, s’assimila aquesta funció a un ofici tècnic i les dones deixen de ser ben rebudes.

Quins noms caldria restituir?
Per exemple, Alice Gee: la primera a fer les sonoritzacions en directe i també la primera a posar un primer pla narratiu dins la pel·lícula. O Lois Weber: la primera que parteix la pantalla en tres i fa córrer tres accions paral·leles. També va ser la primera a tractar temes com la prostitució i la sanitat pública al cinema… O les humoristes, com Lea Giunchi, que posaven contra les cordes la moral burgesa predominant dins i fora de la pantalla. També muntadores russes com Esfir Shub, la primera dona que usa material d’arxiu amb finalitats contrapropagandístiques.

Com és que, amb les diferents revolucions feministes del segle XX, no s’ha corregit aquest desequilibri?
Quan entra el diner en el cinema, les dones desapareixen. En el cinema documental, que està al marge de la indústria, les dones sempre han existit. Però en el que anomenem la indústria costen de trobar o bé són noms com Kathryn Bigelow, que té un imaginari enterament masculí. Potser és que les dones tendeixen a posar-se elles mateixes en un segon pla, suposo que per qüestions que tenen a veure amb el llegat i l’educació rebuda… Per això cal tenir referents. No tant en llocs de poder, com en llocs de visibilitat pública i funció pública. Com a la política. I, pel que fa al cinema, el que és necessari no és que les dones accedeixin a aquests espais de grans pressupostos, tot i que és legítim, sinó que aprenguem a desconglomerar l’economia i treballar des de noves lògiques productives.

Existeix un cinema femení?
Molta gent dirà que sí, però jo no crec que existeixi. Sí que hi ha uns temes que necessàriament cauen més a prop de l’interès femení. I també depèn del moment en què t’hagi tocat viure. Una dona dels anys setanta, que estigui enmig de la lluita pel dret a l’avortament, és normal que abordi aquest tema en primera instància. Quan hi ha un moment de revolta, qui en parla és el més afectat. Tot i que el millor seria que tots ens impliquessin en les causes que denigren la condició humana.

Però més enllà dels films polítics, ¿es notaria si ‘Star Wars’ estigués dirigida per una dona?
Doncs em poses un bon exemple. Perquè al darrere de ‘Star Wars’ es nota que hi ha una dona al darrere. Es tracta de Marcia Lucas, la dona de George Lucas, i que era la muntadora del film. Les muntadores són les grans oblidades de la història del cinema tot i ser cabdals perquè, al final, són les que articulen la coreografia narrativa d’una pel·lícula. Marcia Lucas va ser clau en moltes de les pel·lícules de Coppola i Scorsese. Però, quan es van separar, ell la va expulsar de la indústria i va desaparèixer.

Scorsese i Tarantino són dos exemples de directors diguem-ne virils que repeteixen sempre amb la mateixa muntadora.
De fet, Tarantino es va emmirallar en Scorsese i Thelma Schoonmaker. Ell tenia Sally Menkes, que va morir en una excursió. A Django unchained no hi és, i es nota: falla alguna cosa. Tarantino sempre deia que no sabia on acabava la feina d’un i començava la de l’altre. Eren un autèntic tàndem.

Simpatitza amb Barcelona en Comú i la CUP. Com ha viscut el no cupaire a Mas?
A veure: a mi em reforça el vot. Em sap greu, perquè entenc que hi ha una part dels electors que van votar JxSí perquè hi havia figures com Mas, però ¿per què uns s’han de sacrificar i els altres no? Aquí hi ha hagut un mal procés del procés a partir d’uns resultats molt bons el 27-S.

Però si anem a noves eleccions no és una oportunitat perduda i uns resultats malaguanyats?
És que jo no crec en moments d’or. Aquesta cosa messiànica o heroica d’anar repetint que vivim en un moment molt especial em sembla fal·laç. Quasi la meitat de la població desitjaria la independència i a això s’hi ha de respondre. Però les transformacions socials sempre són lentes i això ho saben bé els moviments de baix, que neixen de la base, no de l’enginyeria social.

Com a coordinadora del certamen Miniput està molt al cas de l’evolució dels formats televisius. Quan superarem la febre dels ‘realities’?
Ara es creu que arriba una fase que se’n diria ‘postreality’, en la qual ja no cal que hi hagi un element de realitat. Són muntatges falsos: ‘fakes’. Es crea un espai de ficció amb la pretensió de ser al màxim de versemblant possible. El que fan, en realitat, és jugar a les variacions sobre el tema de la simulació i el simulacre. No sé on arribarem: a nivell de brutalitat s’ha provat ja quasi tot. I això que aquí no han arribat gaire els ‘extreme realities’.

Com ara?
N’hi ha alguns que són falsos, de denúncia. Com ‘The big donor show’: tres persones a qui els fallava un ronyó i un malalt terminal que oferia el seu de premi. Un muntatge, evidentment. Però n’hi ha que van de veres. Com aquell de Txèquia en què als concursants no els tancaven en una casa sinó en la reproducció d’un camp de concentració. Hi ha també el cas d’un diari noruec, que va portar tres joves influencers a Bangla Desh perquè veiessin les fàbriques on s’elaborava la roba que ells promocionaven. Així veien les condicions laborals del capitalisme més salvatge del qual es beneficiaven.

L’última frontera és la salut, doncs.
Sí, com la d’aquell senyor que es va passar uns quants dies en una caixa de vidre. I, ara que hi penso, la gent de Sálvame no sé fins a quin punt posen en joc la seva salut psíquica. Quan els posaven al que en deien “la caja” i els enfrontaven a imatges dels moments traumàtics de la seva vida… això és tortura!