Cristina de Middel, premio nacional de fotografía 2017

Font original: https://elpais.com/cultura/2017/10/27/actualidad/1509102980_349401.html

El innovador lenguaje fotográfico de Cristina de Middel gana el Nacional

El jurado reconoce en la autora alicantina su innovación “en el ámbito del libro de fotografía, otorgándole una nueva dimensión como obra de arte total”

Imagen del libro 'Afronautas' (2012), de Cristina de Middel.

Alguna vez ha confesado que se dedicó a la fotografía “para no salir en ellas”. Esa permanente huida del foco para situarse detrás del objetivo le ha proporcionado hoy, viernes, a la fotógrafa Cristina de Middel (Alicante, 1975) el Premio Nacional de Fotografía, que concede el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte y está dotado con 30.000 euros. El jurado se lo ha otorgado a De Middel por unanimidad por “el reconocimiento nacional e internacional que ha conseguido a través de sus trabajos, en los que replantea los límites de la realidad del lenguaje fotográfico, al tiempo que ha innovado el ámbito del libro de fotografía, otorgándole una nueva dimensión como obra de arte total”, subraya el comunicado del ministerio.

De Middel es la quinta mujer que lo logra desde que el galardón comenzó a entregarse en 1994. Se une así a los nombres de Cristina García Rodero (1996), Ouka Leele (2005), María Bleda (2008) -que lo ganó junto a su compañero José María Rosa- e Isabel Muñoz (2016). Colita lo obtuvo en 2014 pero renunció al premio.

A caballo entre Ciudad de México y Río de Janeiro, De Middel se ha hecho con un nombre en la fotografía española contemporánea, en especial, desde la publicación, en 2012, de Afronautas, el fotolibro paradigma del boom que vive en España este tipo de publicación. Afronautas fue alabado por la crítica y se convirtió en superventas. De este fotolibro, el jurado del galardón subraya que fue “una reacción a las limitaciones del lenguaje documental a la hora de describir y explicar el mundo”.

Formada en la Universidad de Oklahoma (Estados Unidos) y la Politécnica de Valencia, trabajó como fotoperiodista para diferentes periódicos españoles y organizaciones no gubernamentales. Además de en España, su obra se ha expuesto en Londres, Nueva York, Los Ángeles, Fráncfort, París, Roma y Dublín. Su último trabajo, realizado este verano, se publicará en The New York Times.

El comunicado del ministerio destaca que en su trayectoria De Middel ha combinado “sus trabajos documentales con otros personales donde cuestiona el lenguaje y la veracidad de la fotografía como documento, y juega con reconstrucciones o arquetipos que difuminan la frontera entre la realidad y la ficción”. Como fotoperiodista, “siempre ha tratado de ofrecer una visión excéntrica de la actualidad, evitando los viejos temas tratados mediante los canales y las formas asumidas”. En sus obras de carácter más personal, “ha elevado su reflexión para situarse, ya sin las ataduras de veracidad y del documentalismo, en la difusa frontera que separa la realidad de la ficción”.

En el jurado del premio ha actuado como presidente Luis Lafuente, director general de Bellas Artes y Patrimonio Cultural, y como vicepresidenta, Begoña Torres, subdirectora general de Promoción de las Bellas Artes. El jurado ha estado compuesto por Isabel Muñoz, premio Nacional de Fotografía 2016; Margarita Aizpuru, comisaria de exposiciones, crítica de arte, investigadora y docente; Rosa Brugat, artista visual; Nicolás Combarro, artista y comisario; Rafael Doctor, director del Centro Andaluz de Fotografía; Elisa Hernando, directora de la consultoría Arte Global, y Marisa Oropesa, comisaria independiente y crítico de arte.

 

Advertisements

Lorena Ros, “Jo explico històries no només faig una foto”

Contingut original ara.cat: http://www.ara.cat/societat/LORENAROS-explico-histories-No-nomes_0_1751224878.html. Escrit per  Cristina Ros 01/03/2017

Lorena Ros: “Jo explico històries, no només faig una foto”

Fotògrafa Conscienciació Lorena Ros creu en el poder de conscienciació social que té la fotografia, tot i que moltes vegades ha de lamentar que els seus treballs, guardonats internacionalment, no sempre hagin contribuït a revertir els fets que hi denuncia.
lorena-enginyeria-fronteres-illes-balears_1751234877_39085399_651x366

Coneguda i guardonada reiteradament per les seves fotografies sobre diverses formes d’abusos de poder i vulneració dels drets humans, Lorena Ros (Barcelona, 1975) assegura que fer una foto és com escriure. Per contar una història amb imatges la investiga, hi entra a fons, s’hi implica i, mentrestant, pensa com l’ha d’explicar. Així ho va fer des del primer treball que es va imposar: conèixer i narrar en fotografies la immigració il·legal a Espanya, un reportatge que li va comportar un World Press el 2001. Aprofundint en aquesta història, va posar el focus en el tràfic de dones de Nigèria i va ser guardonada amb el premi d’Amnistia Internacional One World Media el 2005, entre d’altres. El següent treball, sobre persones que de menors van patir abusos sexuals (World Press Photo, 2008), va culminar el 2014, després de deu anys d’investigació, en el que va ser el seu primer llibre, Unspoken. És la seva manera de treballar. També guanyadora del Getty Images Grants For Editorial Photography (2008), Lorena Ros ha publicat fotografies en mitjans com Newsweek, El País i The Sunday Times Magazine, entre d’altres, i ha col·laborat i col·labora amb ONGs com les de George Soros, Human Rights Watch, Metges del Món o la Fundació Vicki Bernadet.

Se sol dir que la fotografia és immediatesa. Sembla que no és el teu cas.

Jo explico històries, no només faig una foto. Si vull difondre i denunciar uns fets, he de saber on he de posar el meu objectiu, així que abans faig un treball exhaustiu d’investigació per saber-ne tant com sigui possible. Tot i l’allau d’imatges que ens bombardegen per tot arreu, crec en el poder de la fotografia per a la conscienciació. Treballo perquè es coneguin unes realitats que existeixen i que sovint no es poden contemplar de manera tan clara perquè entrar dins d’aquestes històries no només és complicat, sinó que, en casos com el del tràfic de dones nigerianes per a la prostitució en territori espanyol, implica un gran risc.

Ens ho podem imaginar.

Les màfies estan organitzades perquè aquestes històries no puguin sortir a la llum. Et persegueixen, t’amenacen. Vaig necessitar tres anys per relatar la història del tràfic de dones nigerianes. Va costar, però em vaig guanyar la confiança d’aquelles dones i ho vaig fer.

Parles del poder de la fotografia per a la conscienciació social. Segons la teva experiència, ¿conscienciar implica transformar?

No necessàriament, cosa que lamento. Vols pensar que hi contribueixes, però en el cas del treball sobre les prostitutes nigerianes tens un sentiment d’impotència quan, després de publicar la història i que et donin un World Press Photo a la seu de l’ONU, t’adones que no passa res, absolutament res. Hi continua havent el mateix tràfic, prostitució i abusos. Llavors encara entens més que aquestes nigerianes són l’última baula del món. Són africanes, de país pobre, immigrants il·legals, víctimes de tràfic, prostitutes, negres i dones. Ningú o gairebé ningú fa res per revertir aquesta situació.

Potser no tens el mateix sentiment en el cas del treball sobre els abusos sexuals a menors, del qual vas publicar el llibre Unspoken .

És diferent. Quan el vaig començar, i durant gairebé els 10 anys que hi vaig treballar, els abusos a nens i nenes eren un tema tabú, ningú no en parlava. Era una realitat indocumentada i que, a més, en principi no sabia com documentar. S’ha de pensar que les persones de les quals s’havia abusat sexualment quan eren menors d’edat ja eren adultes. Vaig decidir treballar-ho des de la memòria, i els vaig fer un retrat del moment actual i, al costat, una fotografia del lloc o del context on havien succeït aquells abusos. Un espai, unes olors, una situació. I sí, avui, gairebé cada dia en surten casos a la premsa. Ara bé, tots els que hi treballem sabem que la dimensió del delicte és enorme. No hi ha vegada que en parli públicament que algú no em confessi haver patit alguna mena d’abús sexual en la infància o en l’adolescència. Això no ha fet res més que començar. I, així i tot, també hi ha signes clars de no voler-ho solucionar. Que els abusos sexuals a infants siguin delictes que prescriuen és una prova clara que no interessa castigar els abusadors i rescabalar les persones que ho han patit. Sempre, o en la immensa majoria dels casos, han prescrit.

Tampoc deu ser fàcil posar-te davant una càmera confessant que vas ser víctima d’abusos sexuals.

És curiós que als Estats Units, on vaig viure, posaven una cara estranya quan jo els parlava de víctimes. Ells els anomenen survivors, supervivents, i ho veig més encertat. I és que la primera vegada que ho confessen es desmunten, fan sortir el drama que porten a dins. Després, quan s’adonen que sobreviuen, la persona en surt molt enfortida. La meva experiència treballant amb aquestes persones m’ha demostrat que encara hi ha molta vergonya, por, prejudicis. Fins i tot els pares i les mares se sentien molt incòmodes, pensaven que si parlaven els podria passar alguna cosa. Després, quan veuen que no vols fer-ne cap espectacle, sinó només que la gent sàpiga que es tracta d’una realitat que existeix, comproves que volen, que necessiten, parlar. Al cap i a la fi, és sobretot el silenci el que deixa impunes els abusadors.

Erotitzar el “bontractament”

Fina Sanz,, doctora en Psicologia i sexòloga, reivindica el ‘ bontractament’.
img_jmanresa_20161130-150031_imagenes_lv_propias_jmanresa_img_1755-kied-y16ontmj84md2az3-992x558lavanguardia-web
Violència, crisi de valors, indiferència pel que pateix…
…I molta ràbia, insults públics, epidèmia d’assetjament escolar…, són els nostres temps, i ens hi estem acostumant.
A què es deu aquesta deriva extrema?
Vivim en una societat maltractant basada en la desigualtat, en relacions de poder i submissió. Aquest model patriarcal absolutament normalitzat es reprodueix constantment en el que és gran i en el que és petit.
En l’àmbit domèstic i en el polític?
Sí, es reprodueix en les relacions de forma inconscient, el poder s’exerceix entre homes, entre dones, entre adults i nens…
També entre iguals, entre nens.
Això és el que venen els mitjans de comunicació i entreteniment massiu: violència i maltractament. Pràcticament cada dia un nen veu una escena de violència, de què ens sorprenem?… No es venen models de pau i bontractament.
Bontractament no és una paraula que aparegui al diccionari.
Aquest és el problema, ni la paraula bontractament ni el verb bentractar existeixen, però sí que existeix el maltractament, el tenim ­clarament representat. Quan em vaig adonar d’aquesta mancança vaig començar a treballar amb aquests termes. Li vaig demanar a diversos fotògrafs imatges que ho representessin i cap d’ells no va saber què oferir-me.
…?
Immortalitzen el maltractament perquè es veu. El bontractament no té representació.
Però es nota…
El bontractament és molt subtil, té a veure amb el llenguatge del cos, amb una expressió corporal de felicitat, benestar, relaxació, però cal treballar-lo i incorporar-lo a tots els nivells i en tots els ritus.
Quins ritus?
El pas de la infantesa a l’adolescència, per exemple, avui marcats pel masclisme, la po­pularitat buida i el sexe. El bontractament cal crear-lo, no està representat, i si no el sabem conjugar, com el desenvoluparem?
L’hem de definir per practicar-lo?
Sí, i cal introduir-lo en la societat, que sigui un fet tan comú com el maltractament. Que sigui a les escoles, es promogui i es valori, que aparegui a les pel·lícules, que sigui quotidià i excitant.
Excitant?
L’alegria asserena i el benestar no té audiència, no produeixen eufòria, són coses insípides. Cal erotitzar el bontractament.
On comença?
En l’agraïment, que és molt més profund del que imaginem, no es tracta de bona educació. Per exemple, a una persona que es retira, que ha dedicat la seva vida a l’empresa, cal donar-li les gràcies, això és bontractament.
Una manera de concebre la vida?
Exacte. Cal fomentar pràctiques de cooperació en lloc de competència, introduir altres valors com la solidaritat. Però solidaritat no és donar un quilo d’arròs per als refugiats, és saber veure i escoltar la gent que pateix.
D’això en diuen bonisme.
Aquí té la demostració clara que el bontractament no és un valor. Socialment es valoren l’èxit, els diners i la bellesa, les altres coses són complements. Perquè una cosa comenci a canviar, ens hem de treballar a nosaltres mateixos.
Com?
Adonar-nos de quins valors hem incorporat que ens fan mal i fan mal als altres i aprendre a ser més compassius i solidaris amb nosaltres mateixos. Respectar, per començar, el nostre propi ritme, ser amos de nosaltres.
No maltractar-nos.
El bontractament és la forma d’expressió de l’amor, la nostra manera de vincular-nos amb els altres. Si no canalitzem la nostra energia amorosa, ens sentim frustrats, malalts.
És veritat.
Cal començar per petits projectes d’amor cap a un mateix i cap als altres, una cosa tan simple com: “Cada dia caminaré mitja hora, ho necessito” o “ Seré amable”. El bontractament ha de ser projecte de vida.
Les coses es torcen…
Venim al món a transformar-nos i a transformar-lo, però la vida et situa en laberints, situacions difícils que has de travessar.
Vostè va tenir leucèmia i quatre anys després va morir el seu fill…
Cal ser resilient, no tenim altre remei. La mort del meu fill, després d’un procés de recerca de sentit, em va portar a formar gent en aquell model de treball basat en el bontractament.

Una persona no pot haver nascut perquè l’altra es quedi infinitament malament. El meu fill va morir, va tenir el seu procés i sentit de vida que jo desconec. El meu ha estat crear eines d’autoajuda per transformar la meva vida i poder ajudar altres persones, i aquesta força me l’ha donada el meu fill malgrat tot l’immens patiment.
Ho entenc.
Ens n’anirem quan hàgim acabat la nostra missió en aquesta vida, però no sabem per què hem vingut.
Quina és l’eina fonamental per transformar la pròpia vida?
La reflexió, l’escolta.
La ferida ens porta a la ira, i la ira, al maltractament…
Sí, llevat que jo em faci càrrec de la meva ferida, i entengui que la ira és una emoció humana que podem dominar.

Publicat a La Vanguardia, 07/01/2017 per Ima Sanchís.