Exposició: “Els plaers de mirar. Tresors del fons bibliogràfic de la Universitat de Barcelona”

Els plaers de mirar. Tresors del fons bibliogràfic de la Universitat de Barcelona

Dates: Del 17 de novembre de 2017 al 25 de febrer de 2018.
Lloc: Museu d’Història de Catalunya


Exhibition: Showcase – Artists’ books from the collection of the Bayerische Staatsbibliothek

Exhibition poster | © BSB
Exhibition poster | © BSB

Bayerische Staatsbibliothek
Ludwigstraße 16, 80539 Munich
Schatzkammern, 1st floor
Admission is free.
20 September 2017 – 7 January 2018


Titled SHOWCASE, the Bayerische Staatsbibliothek presents selected exhibits from its collection of artists’ books, which has been expanded systematically since 1915, encompasses a large variety of topics and has today reached a top rank on an international level. SHOWCASE indicates the presentation of the books in glass cases that is characteristic of an exhibition in this library. The title likewise implies that these contemporary works of art are collected for the purpose of showing and browsing them, hence the part “show”, but also within the meaning of a “case”, exemplarily, in line with the targeted expansion of a collection that is special for an academic universal library.

SHOWCASE pursues the goal to effectively bring to bear the dynamism and multi-faceted expressiveness of these books, which are consciously chosen by artists as their form of expression. It illustrates the differences between the artists’ approaches to using the medium of the book and the differences between their appearance, design, material and value. Books produced at low cost and as a mass product can be artists’ books just like pricey books of a bibliophile appearance. With their ideas and new solutions, the artists also pursue further goals in addition to aesthetic value. They address society in a new language and with new forms of presentation, also pursuing political goals. Their urge to change is also expressed in the subculture of comics and zines.

Over 70 exhibits are presented in three exhibition rooms. The virtual preview gives you a first idea of the exhibition and works on display. We are looking forward to your visit!

Virtual preview
Showcase – Artists’ books from the collection of the Bayerische Staatsbibliothek


Room 1 – William Blake | Kazimir Malevich | Marcel Broodthaers | Ed Ruscha | Max Ernst | Andy Warhol | Joan Miró | Joseph Beuys

Books should be slim. No lies. Nothing frivolous.

In the center of the first room, the only specimen of “Song of Los” by William Blake available in Germany is reminiscent of the text author, image creator and printer of his own books, the early “godfather” of the artist’s book. The motto of the room is a quote by Kruchenykh: “Books should be slim. No lies. Nothing frivolous.” It presents 36 works, frequently of small format. The exhibition starts with around 15 books by the European avant-garde, starting with the Italian Futurists. With their lithographic booklets, the Russian Futurists broke new ground as of 1912, shattering all aesthetic stereotypes. They turned the book into an autonomous work of art for the first time. Among other things, typographic experiments, photo compositions, dadaistic and surrealistic books are shown. Against this background, the novelty created by the artists’ books of the 1960s and 1970s becomes all the more visible.



George Maciunas: Fluxus 1, 1964 | BSB/ L.sel.III 38 © George Maciunas Foundation/ VG Bild-Kunst, Bonn 2017
George Maciunas: Fluxus 1, 1964 | BSB/ L.sel.III 38 © George Maciunas Foundation/ VG Bild-Kunst, Bonn 2017

Room 2 – Louise Bourgeois | Marina Abramović | Anselm Kiefer | Chuck Close | Katharina Gaenssler

Everything in the world exists to flow into a book.

The second room accommodates large-format, expensively produced works that were created predominantly in the course of the 1990s or 2000s. Its motto is a quote by Anselm Kiefer, inspired by Stéphane Mallarmé: “Everything in the world exists to flow into a book.” The fundamental differences between the manifold types of artists’ books become obvious here. Photographs, collages and the reuse of materials that the artist has come across frequently result in monumental, impressive works. The exhibition also features works by the Munich artist Katharina Gaenssler.

Katharina Gaenssler: Sixtina MMXII, 2012 | BSB/ L.sel.III 483 © Katharina Gaenssler
Katharina Gaenssler: Sixtina MMXII, 2012 | BSB/ L.sel.III 483 © Katharina Gaenssler

Room 3 – Pablo Picasso | Art Spiegelman | Keith Haring | Raymond Pettibon | Mike Kelley | Artist group Bazooka | Emil Siemeister

A new map of a new land.

Before I discovered the underground comics, I had never come across ‘radical’ or avant-garde art.

The third room is dominated by “flatware”: Leporellos, portfolio works, posters, scrolls, record covers illustrate the diversity of media types. The first part is inspired by a quote by Stephen Dupont: “A new map of a new land.” Here, works are gathered that have a socio-political objective, starting with the first work in which Picasso acts as author, illustrator, designer and editor in 1937, a political pamphlet against Franco and the war. Violations of human rights, slavery, racism, war and terror are addressed, expressed, protested against and branded in artists’ books. A remark by Mike Kelley characterizes the second part: “Before I discovered the underground comics, I had never come across ‘radical’ or avant-garde art.” “Ludo” by Keith Haring shows that street art had become respectable in 1985. The exhibition features comics, zines, an artist’s booklet by Raymond Pettibon and “Maus” by Art Spiegelman, for which he was awarded the Pulitzer Prize in 1992. Finally, in a showcase of its own, the view opens onto the work by Emil Siemeister created specially for this exhibition, with drawings on transparent plastic films executed in luminescent ink.

Lorena Ros, “Jo explico històries no només faig una foto”

Contingut original ara.cat: http://www.ara.cat/societat/LORENAROS-explico-histories-No-nomes_0_1751224878.html. Escrit per  Cristina Ros 01/03/2017

Lorena Ros: “Jo explico històries, no només faig una foto”

Fotògrafa Conscienciació Lorena Ros creu en el poder de conscienciació social que té la fotografia, tot i que moltes vegades ha de lamentar que els seus treballs, guardonats internacionalment, no sempre hagin contribuït a revertir els fets que hi denuncia.

Coneguda i guardonada reiteradament per les seves fotografies sobre diverses formes d’abusos de poder i vulneració dels drets humans, Lorena Ros (Barcelona, 1975) assegura que fer una foto és com escriure. Per contar una història amb imatges la investiga, hi entra a fons, s’hi implica i, mentrestant, pensa com l’ha d’explicar. Així ho va fer des del primer treball que es va imposar: conèixer i narrar en fotografies la immigració il·legal a Espanya, un reportatge que li va comportar un World Press el 2001. Aprofundint en aquesta història, va posar el focus en el tràfic de dones de Nigèria i va ser guardonada amb el premi d’Amnistia Internacional One World Media el 2005, entre d’altres. El següent treball, sobre persones que de menors van patir abusos sexuals (World Press Photo, 2008), va culminar el 2014, després de deu anys d’investigació, en el que va ser el seu primer llibre, Unspoken. És la seva manera de treballar. També guanyadora del Getty Images Grants For Editorial Photography (2008), Lorena Ros ha publicat fotografies en mitjans com Newsweek, El País i The Sunday Times Magazine, entre d’altres, i ha col·laborat i col·labora amb ONGs com les de George Soros, Human Rights Watch, Metges del Món o la Fundació Vicki Bernadet.

Se sol dir que la fotografia és immediatesa. Sembla que no és el teu cas.

Jo explico històries, no només faig una foto. Si vull difondre i denunciar uns fets, he de saber on he de posar el meu objectiu, així que abans faig un treball exhaustiu d’investigació per saber-ne tant com sigui possible. Tot i l’allau d’imatges que ens bombardegen per tot arreu, crec en el poder de la fotografia per a la conscienciació. Treballo perquè es coneguin unes realitats que existeixen i que sovint no es poden contemplar de manera tan clara perquè entrar dins d’aquestes històries no només és complicat, sinó que, en casos com el del tràfic de dones nigerianes per a la prostitució en territori espanyol, implica un gran risc.

Ens ho podem imaginar.

Les màfies estan organitzades perquè aquestes històries no puguin sortir a la llum. Et persegueixen, t’amenacen. Vaig necessitar tres anys per relatar la història del tràfic de dones nigerianes. Va costar, però em vaig guanyar la confiança d’aquelles dones i ho vaig fer.

Parles del poder de la fotografia per a la conscienciació social. Segons la teva experiència, ¿conscienciar implica transformar?

No necessàriament, cosa que lamento. Vols pensar que hi contribueixes, però en el cas del treball sobre les prostitutes nigerianes tens un sentiment d’impotència quan, després de publicar la història i que et donin un World Press Photo a la seu de l’ONU, t’adones que no passa res, absolutament res. Hi continua havent el mateix tràfic, prostitució i abusos. Llavors encara entens més que aquestes nigerianes són l’última baula del món. Són africanes, de país pobre, immigrants il·legals, víctimes de tràfic, prostitutes, negres i dones. Ningú o gairebé ningú fa res per revertir aquesta situació.

Potser no tens el mateix sentiment en el cas del treball sobre els abusos sexuals a menors, del qual vas publicar el llibre Unspoken .

És diferent. Quan el vaig començar, i durant gairebé els 10 anys que hi vaig treballar, els abusos a nens i nenes eren un tema tabú, ningú no en parlava. Era una realitat indocumentada i que, a més, en principi no sabia com documentar. S’ha de pensar que les persones de les quals s’havia abusat sexualment quan eren menors d’edat ja eren adultes. Vaig decidir treballar-ho des de la memòria, i els vaig fer un retrat del moment actual i, al costat, una fotografia del lloc o del context on havien succeït aquells abusos. Un espai, unes olors, una situació. I sí, avui, gairebé cada dia en surten casos a la premsa. Ara bé, tots els que hi treballem sabem que la dimensió del delicte és enorme. No hi ha vegada que en parli públicament que algú no em confessi haver patit alguna mena d’abús sexual en la infància o en l’adolescència. Això no ha fet res més que començar. I, així i tot, també hi ha signes clars de no voler-ho solucionar. Que els abusos sexuals a infants siguin delictes que prescriuen és una prova clara que no interessa castigar els abusadors i rescabalar les persones que ho han patit. Sempre, o en la immensa majoria dels casos, han prescrit.

Tampoc deu ser fàcil posar-te davant una càmera confessant que vas ser víctima d’abusos sexuals.

És curiós que als Estats Units, on vaig viure, posaven una cara estranya quan jo els parlava de víctimes. Ells els anomenen survivors, supervivents, i ho veig més encertat. I és que la primera vegada que ho confessen es desmunten, fan sortir el drama que porten a dins. Després, quan s’adonen que sobreviuen, la persona en surt molt enfortida. La meva experiència treballant amb aquestes persones m’ha demostrat que encara hi ha molta vergonya, por, prejudicis. Fins i tot els pares i les mares se sentien molt incòmodes, pensaven que si parlaven els podria passar alguna cosa. Després, quan veuen que no vols fer-ne cap espectacle, sinó només que la gent sàpiga que es tracta d’una realitat que existeix, comproves que volen, que necessiten, parlar. Al cap i a la fi, és sobretot el silenci el que deixa impunes els abusadors.

HKW Haus der Kulturen der Welt (Berlin)


The Haus der Kulturen der Welt is a place for international contemporary arts and a forum for current developments and discourse. Located in the capital city of Berlin, it presents artistic productions from around the world, with a special focus on non-European cultures and societies. Visual arts, music, literature, performing arts, film, academic discussions and digital media are all linked in an interdisciplinary programme that is unique in Europe. In a time when local and national issues are inextricably tied to international developments, the Haus enables the voices of the world to be heard in their great diversity and gives them a productive place in the inner-societal dialogue. In cooperation with artists and experts, it offers visitors opportunities to grapple with the conflicts, challenges and questions of our time: How do our respective living conditions impinge upon each other? What kind of a future do we want to live in? How can we shape our world more intelligently, but also more poetically?