Lorena Ros, “Jo explico històries no només faig una foto”

Contingut original ara.cat: http://www.ara.cat/societat/LORENAROS-explico-histories-No-nomes_0_1751224878.html. Escrit per  Cristina Ros 01/03/2017

Lorena Ros: “Jo explico històries, no només faig una foto”

Fotògrafa Conscienciació Lorena Ros creu en el poder de conscienciació social que té la fotografia, tot i que moltes vegades ha de lamentar que els seus treballs, guardonats internacionalment, no sempre hagin contribuït a revertir els fets que hi denuncia.
lorena-enginyeria-fronteres-illes-balears_1751234877_39085399_651x366

Coneguda i guardonada reiteradament per les seves fotografies sobre diverses formes d’abusos de poder i vulneració dels drets humans, Lorena Ros (Barcelona, 1975) assegura que fer una foto és com escriure. Per contar una història amb imatges la investiga, hi entra a fons, s’hi implica i, mentrestant, pensa com l’ha d’explicar. Així ho va fer des del primer treball que es va imposar: conèixer i narrar en fotografies la immigració il·legal a Espanya, un reportatge que li va comportar un World Press el 2001. Aprofundint en aquesta història, va posar el focus en el tràfic de dones de Nigèria i va ser guardonada amb el premi d’Amnistia Internacional One World Media el 2005, entre d’altres. El següent treball, sobre persones que de menors van patir abusos sexuals (World Press Photo, 2008), va culminar el 2014, després de deu anys d’investigació, en el que va ser el seu primer llibre, Unspoken. És la seva manera de treballar. També guanyadora del Getty Images Grants For Editorial Photography (2008), Lorena Ros ha publicat fotografies en mitjans com Newsweek, El País i The Sunday Times Magazine, entre d’altres, i ha col·laborat i col·labora amb ONGs com les de George Soros, Human Rights Watch, Metges del Món o la Fundació Vicki Bernadet.

Se sol dir que la fotografia és immediatesa. Sembla que no és el teu cas.

Jo explico històries, no només faig una foto. Si vull difondre i denunciar uns fets, he de saber on he de posar el meu objectiu, així que abans faig un treball exhaustiu d’investigació per saber-ne tant com sigui possible. Tot i l’allau d’imatges que ens bombardegen per tot arreu, crec en el poder de la fotografia per a la conscienciació. Treballo perquè es coneguin unes realitats que existeixen i que sovint no es poden contemplar de manera tan clara perquè entrar dins d’aquestes històries no només és complicat, sinó que, en casos com el del tràfic de dones nigerianes per a la prostitució en territori espanyol, implica un gran risc.

Ens ho podem imaginar.

Les màfies estan organitzades perquè aquestes històries no puguin sortir a la llum. Et persegueixen, t’amenacen. Vaig necessitar tres anys per relatar la història del tràfic de dones nigerianes. Va costar, però em vaig guanyar la confiança d’aquelles dones i ho vaig fer.

Parles del poder de la fotografia per a la conscienciació social. Segons la teva experiència, ¿conscienciar implica transformar?

No necessàriament, cosa que lamento. Vols pensar que hi contribueixes, però en el cas del treball sobre les prostitutes nigerianes tens un sentiment d’impotència quan, després de publicar la història i que et donin un World Press Photo a la seu de l’ONU, t’adones que no passa res, absolutament res. Hi continua havent el mateix tràfic, prostitució i abusos. Llavors encara entens més que aquestes nigerianes són l’última baula del món. Són africanes, de país pobre, immigrants il·legals, víctimes de tràfic, prostitutes, negres i dones. Ningú o gairebé ningú fa res per revertir aquesta situació.

Potser no tens el mateix sentiment en el cas del treball sobre els abusos sexuals a menors, del qual vas publicar el llibre Unspoken .

És diferent. Quan el vaig començar, i durant gairebé els 10 anys que hi vaig treballar, els abusos a nens i nenes eren un tema tabú, ningú no en parlava. Era una realitat indocumentada i que, a més, en principi no sabia com documentar. S’ha de pensar que les persones de les quals s’havia abusat sexualment quan eren menors d’edat ja eren adultes. Vaig decidir treballar-ho des de la memòria, i els vaig fer un retrat del moment actual i, al costat, una fotografia del lloc o del context on havien succeït aquells abusos. Un espai, unes olors, una situació. I sí, avui, gairebé cada dia en surten casos a la premsa. Ara bé, tots els que hi treballem sabem que la dimensió del delicte és enorme. No hi ha vegada que en parli públicament que algú no em confessi haver patit alguna mena d’abús sexual en la infància o en l’adolescència. Això no ha fet res més que començar. I, així i tot, també hi ha signes clars de no voler-ho solucionar. Que els abusos sexuals a infants siguin delictes que prescriuen és una prova clara que no interessa castigar els abusadors i rescabalar les persones que ho han patit. Sempre, o en la immensa majoria dels casos, han prescrit.

Tampoc deu ser fàcil posar-te davant una càmera confessant que vas ser víctima d’abusos sexuals.

És curiós que als Estats Units, on vaig viure, posaven una cara estranya quan jo els parlava de víctimes. Ells els anomenen survivors, supervivents, i ho veig més encertat. I és que la primera vegada que ho confessen es desmunten, fan sortir el drama que porten a dins. Després, quan s’adonen que sobreviuen, la persona en surt molt enfortida. La meva experiència treballant amb aquestes persones m’ha demostrat que encara hi ha molta vergonya, por, prejudicis. Fins i tot els pares i les mares se sentien molt incòmodes, pensaven que si parlaven els podria passar alguna cosa. Després, quan veuen que no vols fer-ne cap espectacle, sinó només que la gent sàpiga que es tracta d’una realitat que existeix, comproves que volen, que necessiten, parlar. Al cap i a la fi, és sobretot el silenci el que deixa impunes els abusadors.

Pictures and films archive

Internet Archive: https://archive.org. A non-profit library of millions of free books, movies, software, music, and more.

Institut National de l’Audiovisuel
https://www.ina.fr/

British Pathé
http://www.britishpathe.com/

RTVE.es
http://www.rtve.es/television/archivo

Filmoteca española
http://www.rtve.es/filmoteca/

Fondos de la Fototeca del Patrimonio Histórico del IPCE
http://ipce.mcu.es/documentacion/fototeca/fondos.html

Archivo fotográfico Telefónica
http://www.fundaciontelefonica.com/arte_cultura/patrimonio/archivo_fotografico/

NY Department of records
http://www.nyc.gov/html/records/html/gallery/home.shtml

The Belfast Telegraph Archive
http://www.belfasttelegraph.co.uk/archive/

UCLA Flim and television Archive:
https://www.cinema.ucla.edu/collections/explore-collections

Images of Taiwan
http://taipics.com/#

Ingrid Guardiola: “Quan entra el diner en el cinema, les dones desapareixen”

 Article d’ÀLEX GUTIÉRREZ Actualitzada el 07/01/2016 00:00

Té un aire de dona dels anys 20, de quan París era una festa. Parlar-hi és un plaer perquè ho fa amb rigor acadèmic però sense la retòrica obscurantista d’altres professors.

Qui ha marginat les dones del cinema: la indústria o la historiografia?
La indústria. La historiografia el que fa és pouar en una producció on no troba aquestes dones. És veritat que podria haver denunciat aquesta mancança. Però no ho ha fet, perquè sorgeix d’una mirada absolutament masculina.

Ha reivindicat el paper de les pioneres del cinema.
Sí: quan comença la indústria, és a dir, amb Hollywood, les dones desapareixen o passen a un segon pla. Però en els orígens del cinema tenien un accés normal a aquesta activitat. No era una figura normalitzada, però sí que trobem moltes dones en diferents àmbits. La majoria de guionistes eren dones, per exemple, també les scripts, muntadores… La feina de muntadora s’equiparava a la de les cosidores, perquè era molt delicada, això d’anar tallant i enganxant film. I, en el cinema mut, el muntatge i el guió anaven de bracet. Amb l’entrada del cinema sonor, el 1927, s’assimila aquesta funció a un ofici tècnic i les dones deixen de ser ben rebudes.

Quins noms caldria restituir?
Per exemple, Alice Gee: la primera a fer les sonoritzacions en directe i també la primera a posar un primer pla narratiu dins la pel·lícula. O Lois Weber: la primera que parteix la pantalla en tres i fa córrer tres accions paral·leles. També va ser la primera a tractar temes com la prostitució i la sanitat pública al cinema… O les humoristes, com Lea Giunchi, que posaven contra les cordes la moral burgesa predominant dins i fora de la pantalla. També muntadores russes com Esfir Shub, la primera dona que usa material d’arxiu amb finalitats contrapropagandístiques.

Com és que, amb les diferents revolucions feministes del segle XX, no s’ha corregit aquest desequilibri?
Quan entra el diner en el cinema, les dones desapareixen. En el cinema documental, que està al marge de la indústria, les dones sempre han existit. Però en el que anomenem la indústria costen de trobar o bé són noms com Kathryn Bigelow, que té un imaginari enterament masculí. Potser és que les dones tendeixen a posar-se elles mateixes en un segon pla, suposo que per qüestions que tenen a veure amb el llegat i l’educació rebuda… Per això cal tenir referents. No tant en llocs de poder, com en llocs de visibilitat pública i funció pública. Com a la política. I, pel que fa al cinema, el que és necessari no és que les dones accedeixin a aquests espais de grans pressupostos, tot i que és legítim, sinó que aprenguem a desconglomerar l’economia i treballar des de noves lògiques productives.

Existeix un cinema femení?
Molta gent dirà que sí, però jo no crec que existeixi. Sí que hi ha uns temes que necessàriament cauen més a prop de l’interès femení. I també depèn del moment en què t’hagi tocat viure. Una dona dels anys setanta, que estigui enmig de la lluita pel dret a l’avortament, és normal que abordi aquest tema en primera instància. Quan hi ha un moment de revolta, qui en parla és el més afectat. Tot i que el millor seria que tots ens impliquessin en les causes que denigren la condició humana.

Però més enllà dels films polítics, ¿es notaria si ‘Star Wars’ estigués dirigida per una dona?
Doncs em poses un bon exemple. Perquè al darrere de ‘Star Wars’ es nota que hi ha una dona al darrere. Es tracta de Marcia Lucas, la dona de George Lucas, i que era la muntadora del film. Les muntadores són les grans oblidades de la història del cinema tot i ser cabdals perquè, al final, són les que articulen la coreografia narrativa d’una pel·lícula. Marcia Lucas va ser clau en moltes de les pel·lícules de Coppola i Scorsese. Però, quan es van separar, ell la va expulsar de la indústria i va desaparèixer.

Scorsese i Tarantino són dos exemples de directors diguem-ne virils que repeteixen sempre amb la mateixa muntadora.
De fet, Tarantino es va emmirallar en Scorsese i Thelma Schoonmaker. Ell tenia Sally Menkes, que va morir en una excursió. A Django unchained no hi és, i es nota: falla alguna cosa. Tarantino sempre deia que no sabia on acabava la feina d’un i començava la de l’altre. Eren un autèntic tàndem.

Simpatitza amb Barcelona en Comú i la CUP. Com ha viscut el no cupaire a Mas?
A veure: a mi em reforça el vot. Em sap greu, perquè entenc que hi ha una part dels electors que van votar JxSí perquè hi havia figures com Mas, però ¿per què uns s’han de sacrificar i els altres no? Aquí hi ha hagut un mal procés del procés a partir d’uns resultats molt bons el 27-S.

Però si anem a noves eleccions no és una oportunitat perduda i uns resultats malaguanyats?
És que jo no crec en moments d’or. Aquesta cosa messiànica o heroica d’anar repetint que vivim en un moment molt especial em sembla fal·laç. Quasi la meitat de la població desitjaria la independència i a això s’hi ha de respondre. Però les transformacions socials sempre són lentes i això ho saben bé els moviments de baix, que neixen de la base, no de l’enginyeria social.

Com a coordinadora del certamen Miniput està molt al cas de l’evolució dels formats televisius. Quan superarem la febre dels ‘realities’?
Ara es creu que arriba una fase que se’n diria ‘postreality’, en la qual ja no cal que hi hagi un element de realitat. Són muntatges falsos: ‘fakes’. Es crea un espai de ficció amb la pretensió de ser al màxim de versemblant possible. El que fan, en realitat, és jugar a les variacions sobre el tema de la simulació i el simulacre. No sé on arribarem: a nivell de brutalitat s’ha provat ja quasi tot. I això que aquí no han arribat gaire els ‘extreme realities’.

Com ara?
N’hi ha alguns que són falsos, de denúncia. Com ‘The big donor show’: tres persones a qui els fallava un ronyó i un malalt terminal que oferia el seu de premi. Un muntatge, evidentment. Però n’hi ha que van de veres. Com aquell de Txèquia en què als concursants no els tancaven en una casa sinó en la reproducció d’un camp de concentració. Hi ha també el cas d’un diari noruec, que va portar tres joves influencers a Bangla Desh perquè veiessin les fàbriques on s’elaborava la roba que ells promocionaven. Així veien les condicions laborals del capitalisme més salvatge del qual es beneficiaven.

L’última frontera és la salut, doncs.
Sí, com la d’aquell senyor que es va passar uns quants dies en una caixa de vidre. I, ara que hi penso, la gent de Sálvame no sé fins a quin punt posen en joc la seva salut psíquica. Quan els posaven al que en deien “la caja” i els enfrontaven a imatges dels moments traumàtics de la seva vida… això és tortura!

The “city symphony” film genre (Die Symphonie der…)

Berlin: Die Sinfonie der Großstadt. – Walter Ruttmann (1927)


Manhatta (1921) – Charles Sheeler and Paul Strand


Rien que les heures (1926) – Alberto Cavalcanti

Etudes sur Paris (1928) – André Sauvage

Man With a Movie Camera (1929) – Dziga Vertov

São Paulo, Sinfonia da Metrópole (1929) – Adalberto Kemeny

Bezúčelná procházka (1930) – Alexandr Hackenschmied